Les anècdotes de com els porters comencen la seva etapa sota els tres pals, amb samarretes diferents de l’equip, sent l’ésser estrany d’un esport que es juga amb els peus però amb potestat per fer servir les mans, són curioses. Pel club han passat històries de tota mena. El jugador alt que arribava al travesser abans que els altres. La del jugador que va substituir al porter titular, que aquell dia es trobava malalt. La del que va néixer amb els guants posats. I la del germà, que ja era porter. Així, d’aquesta última manera, arranquen els deu anys de l’Iván Pérez a La Satàlia. Gairebé tota una vida entre nosaltres.

Dels moments més destacats amb ell trobem aquell aleví que va competir a Primera Divisió, fita extraordinària que no va tenir el millor desenllaç a la classificació. I després d’una irrupció explosiva li va tocar desaccelerar. Temporades on al cap de l’Iván col·lisionaven dues idees: la presa per millorar amb la lentitud que tot procés requereix. I va acabar a l’Infantil B, on es va fer gran. Que tenia una tècnica privilegiada ho sap tot qui l’ha tingut. La comunicació, el joc de peus, les passades amb els laterals… El so que produeix la pilota quan contacta amb la goma dels seus guants era pur. Sonava sec, perfecte. Acurat. A més, feia pinya al vestidor i s’erigia com un dels líders de l’equip. O família, tal com ell l’anomena.

L’Iván (esquerre) amb el seu cosí Wilson (dreta)

I el que ha demostrat el pas a cadet, amb una divisió superior i el confinament per mig, és que els dubtes sobre el seu posicionament i el físic forma part del passat. De fet, a les Setmanes de Tecnificació del club, va ser dels millors. El seu impacte als partidets era irreal tenint en compte que jugava contra juvenils de tercer any.

Sempre àgil, ràpid de reflexos i moviments i buscant l’equilibri entre la sobrietat i l’espectacularitat dels salts. Sona com una llaminadura explicar tot allò que fa l’Iván amb la pilota en joc, però també és important assenyalar al porter quan l’acció es desenvolupa lluny de la seva porteria. Es mou de meravella i dirigeix. Si ets defensa central amb ell, l’has patit. Malgrat això, quan l’àrbitre xiula el final, l’abraces i li agraeixes el suport.

“Espero que segueixi evolucionant tal com va fer la temporada passada, que cregui en les seves possibilitats i guanyi en confiança. Sobretot, també, que s’exigeixi més”. Aquesta ha sigut la xerrada del Xavi Carreras, el seu entrenador, amb ell. Ha pres nota i ho ha gravat en pedra.

La posició de porter ha sofert una evolució inesperada en els darrers anys. La seva rellevància en la connexió i relació amb el joc ha augmentat. Malgrat això, veiem a un porter com la pedra angular d’un equip guanyador? Pot un porter liderar des de l’aspecte futbolístic a un equip que aspira a quedar a la mitja taula alta de la lliga? Tant l’Iván com el Xavi Carreras són qui ha de respondre, però deu anys al club valen el vot de confiança.


*Aquest text forma part de la nova secció informativa del CE Apa Poble Sec, Cromos, on presentarem bimensualment diferents jugadors del club.